La teoria: Tot és relatiu

En aquesta vida, tot és relatiu. I no em refereixo a la teoria de la relativitat d'Einstein. La meva és molt més sòlida perquè no hi intervenen neutrins que l'ensorrin. Tot és relatiu en el sentit que una cosa no pot ser bona sense que n'hi hagi una altra de dolenta. El grau d’una qualitat no es pot determinar sense haver trobat abans un punt de referència. 

Així doncs, segurament la gent intel·ligent ho és gràcies a la gent que no ho és. Si tots fóssim superdotats no existiria aquesta distinció. Per tant, tenir una qualitat positiva diferenciadora és mèrit a parts iguals dels dos individus, el que és llest i, a l’altre extrem, Sergio Ramos. 

L’elegància de la que tant presumeixen personatges com James Bond, Carla Bruni o George Clooney és un concepte que no existiria sense la malgirbada Belén Esteban, que amb les seves dantesques actuacions també et fa sentir millor persona. I al que no, que s’ho faci mirar, o directament que es posi un xandall del Carrefour, robi a una iaia, pegui a un sense sostre, segresti un gos pataner i es faci okupa en una residència per avis sense família. És l'única manera d’estar per sota de la Belén. 

De la mateixa manera, el nen de la classe que té la tita més grossa ha d’estar agraït a tots els que tenen un membre reduït, perquè gràcies a ells es pot fer el xulo davant de les nenes (Gracias Isra).

També podem sentir que estem en plena forma sense necessitat d’anar al gimnàs, i és que n’hi ha prou amb donar un volt per qualsevol centre comercial amb moltes escales automàtiques per adonar-te que tenir una bona silueta és una qualitat que d’entrada, el señor Mc Donald’s va privar de tenir a un sector de la societat en alça, gent que ingereix més coses de les que el seu cos pot evacuar, o dit d’una altra manera, gent que ha decidit que el sedentarisme i els excessos son dos oportunitats per viure més a prop de tot el que l’envolta.

Des de el punt de vista laboral, és molt fàcil considerar-te un gran professional, n’hi ha prou en donar un cop d’ull als informatius de Telecinco, trucar a Vodafone i demanar que t’atenguin en català, intentar fer callar a la caixera del súper mentre parla amb l’altra caixera quan t’està cobrant, demanar un cafè amb llet a la rambla i esperar a que el cambrer et miri a la cara, portar el cotxe italià al concessionari oficial per una avaria elèctrica, demanar a Movistar que et solucionin un problema amb l’ADSL, veure actuar a Pilar Rubio, intentar explicar a la gent de Correos que el carnet de conduir també es un document identificatiu, demanar consell a un dependent del Decathlón...etc.

Mentre desenvolupava la teoria de Tot és relatiu també em plantejava preguntes, quedaven alguns aspectes per concretar. Amb diferència, el més important era: quin ha de ser el punt de referència?

A mode d’exemple i perquè s’entengui ràpidament el meu dubte, diré que ser un bon amant també és relatiu, però relatiu a que? A Josmar o a Nacho Vidal?

Per tant, determinar quin és el teu punt de referència és una decisió tant important que crec que d’aquesta depèn la teva autoestima i felicitat.

Dono les gràcies a tot aquell sector de la humanitat que apareix en la meva primera entrada; L’ésser humà és un ésser deplorable.

Si he aconseguit transmetre correctament el missatge, el lector que hagi arribat fins aquí també hauria de sentir-se una mica més bon escriptor que al començar. De res