La teoria: Tot és relatiu

En aquesta vida, tot és relatiu. I no em refereixo a la teoria de la relativitat d'Einstein. La meva és molt més sòlida perquè no hi intervenen neutrins que l'ensorrin. Tot és relatiu en el sentit que una cosa no pot ser bona sense que n'hi hagi una altra de dolenta. El grau d’una qualitat no es pot determinar sense haver trobat abans un punt de referència. 

Així doncs, segurament la gent intel·ligent ho és gràcies a la gent que no ho és. Si tots fóssim superdotats no existiria aquesta distinció. Per tant, tenir una qualitat positiva diferenciadora és mèrit a parts iguals dels dos individus, el que és llest i, a l’altre extrem, Sergio Ramos. 

L’elegància de la que tant presumeixen personatges com James Bond, Carla Bruni o George Clooney és un concepte que no existiria sense la malgirbada Belén Esteban, que amb les seves dantesques actuacions també et fa sentir millor persona. I al que no, que s’ho faci mirar, o directament que es posi un xandall del Carrefour, robi a una iaia, pegui a un sense sostre, segresti un gos pataner i es faci okupa en una residència per avis sense família. És l'única manera d’estar per sota de la Belén. 

De la mateixa manera, el nen de la classe que té la tita més grossa ha d’estar agraït a tots els que tenen un membre reduït, perquè gràcies a ells es pot fer el xulo davant de les nenes (Gracias Isra).

També podem sentir que estem en plena forma sense necessitat d’anar al gimnàs, i és que n’hi ha prou amb donar un volt per qualsevol centre comercial amb moltes escales automàtiques per adonar-te que tenir una bona silueta és una qualitat que d’entrada, el señor Mc Donald’s va privar de tenir a un sector de la societat en alça, gent que ingereix més coses de les que el seu cos pot evacuar, o dit d’una altra manera, gent que ha decidit que el sedentarisme i els excessos son dos oportunitats per viure més a prop de tot el que l’envolta.

Des de el punt de vista laboral, és molt fàcil considerar-te un gran professional, n’hi ha prou en donar un cop d’ull als informatius de Telecinco, trucar a Vodafone i demanar que t’atenguin en català, intentar fer callar a la caixera del súper mentre parla amb l’altra caixera quan t’està cobrant, demanar un cafè amb llet a la rambla i esperar a que el cambrer et miri a la cara, portar el cotxe italià al concessionari oficial per una avaria elèctrica, demanar a Movistar que et solucionin un problema amb l’ADSL, veure actuar a Pilar Rubio, intentar explicar a la gent de Correos que el carnet de conduir també es un document identificatiu, demanar consell a un dependent del Decathlón...etc.

Mentre desenvolupava la teoria de Tot és relatiu també em plantejava preguntes, quedaven alguns aspectes per concretar. Amb diferència, el més important era: quin ha de ser el punt de referència?

A mode d’exemple i perquè s’entengui ràpidament el meu dubte, diré que ser un bon amant també és relatiu, però relatiu a que? A Josmar o a Nacho Vidal?

Per tant, determinar quin és el teu punt de referència és una decisió tant important que crec que d’aquesta depèn la teva autoestima i felicitat.

Dono les gràcies a tot aquell sector de la humanitat que apareix en la meva primera entrada; L’ésser humà és un ésser deplorable.

Si he aconseguit transmetre correctament el missatge, el lector que hagi arribat fins aquí també hauria de sentir-se una mica més bon escriptor que al començar. De res

Les demències del món de l’automòbil: La velocitat

Acabem de veure fa no tant, com els representants del departament de trànsit es penjaven les medalles i es felicitaven i rellepaven per la lleugera reducció en els índexs d’accidentalitat i contaminació a les carreteres on s’havia limitat encara més la velocitat.

Celebraven els fruits d’una mesura genial, revolucionaria, mai vista fins ara, producte d’un elaborat estudi que prèviament van encarregar a –ens expliquen- una empresa especialitzada en gestió del trànsit. Evidentment, pagats de la butxaca de tots nosaltres.

En aquest gran estudi, concloïen –atenció- que si reduïm un 10% la velocitat màxima a les carreteres reduiríem també la accidentalitat. Molt bé, fantàstic, un gran treball senyors, es per posar-se a aplaudir amb totes les forces, però picant contra la cara del responsable d’aquesta gran iniciativa.

Partint de la base de que si no sortim de casa probablement no moriria ningú d’accident de trànsit (com a màxim volcaria alguna dona amb el seu X5 portant els nens al cole), es tracta d’anar pujant la velocitat fins trobar l’equilibri entre no morir-se de fastig i no morir per excés de velocitat.

Si del que es tracta és de no contaminar, que es deixin de collonades. Resulta que a 80km/h es consumeix un 6% menys que a 100Km/h, una dada esfereïdorament ridícula si la comparem amb el consum que té un cotxe per travessar la ronda litoral parant i arrancant. El consum d’un camió parat en un semàfor estúpid o el consum d’un autobús parant davant d’un pas elevat (baden dels collons col·loquialment) on no passa ningú.

Per tant, si mesures molt més eficients que estan a l’abast dels dirigents no es fan, perquè perdre el temps en mesures electoralistes...la hipocresia arriba a uns extrems tant elevats que, en temps de crisi, els propis cotxes oficials son cotxes potents que contaminen molt per sobre de la mitjana, i per més inri son cotxes estrangers, fabricats a l’estranger. Patètic.

Las demencias del mundo del automóvil; el monovolumen.

Cuando formas una familia y tienes hijos dicen que la percepción de la vida cambia totalmente, dejas de pensar solo en ti para dedicarte las 24 horas del día a tus hijos. Me sorprende que la gente diga que tener descendencia merece la pena, quizá sea porque no tienen forma legal de rectificar, o bien, no tienen la suerte de tener un jardín muy grande donde dos cadáveres enterrados pasen desapercibidos.

Llegados a este punto, una de las pocas cosas que te quedan como macho alfa de la familia es poder elegir tu propio coche. Y aquí es donde muchos demuestran hasta que punto somos capaces de perder la dignidad.

Como siempre, pensamos en la familia, un coche grande, con un buen maletero donde quepan los bártulos de los bebés y sobretodo, que sea seguro, porque la familia es lo primero.

Llegamos al concesionario con la pareja y vemos toda la gama expuesta, lo que más nos llama la atención es el deportivo, pero lo descartamos convencidos erróneamente de que cuando los niños sean mayores nos compraremos uno. Con más racionalidad miramos con asombro el turismo estrella de la marca, ideal en todos los aspectos. Pero atención! al lado de éste, hay algo con forma de huevo que llaman monovolumen, una mezcla entre una furgoneta y un coche normal, un objeto con cuatro ruedas que a priori no nos llama absolutamente nada la atención, pero que, si bajamos la guardia puede que acabe en nuestro garaje. Al principio dudas si es un coche o no. Ves subir y bajar a la gente de su interior, pero cuando te acercas, abres la puerta y ves que nadie se ha cagado dentro verificas que no es un váter.

A pesar de que sabes de sobra que cuando nosotros éramos pequeños, nuestros padres se desenvolvían perfectamente con coches minúsculos incluso con dos o tres hermanos, vas a bajarte los pantalones y dejar que sea tu pareja la que decida cuál será tu próximo coche para los siguientes diez años de vida.

De ésta manera acabas con un monovolumen, una hostia en toda la cara a 150 años de evolución en diseño y aerodinámica. Un medio de transporte con el mismo espacio interior que el coche del que deriva pero con un puesto de conducción mas elevado y un poco más de maletero.

Un par de cualidades que deben ser muy importantes, porque los inconvenientes son interminables. En primer lugar te dejan elegir el color, un hecho que me sorprende especialmente. ¿Realmente queda mejor un color que otro en un monovolumen? es como si te dejaran elegir el color de la parte trasera de la nevera, un sitio donde a nadie se le ocurre mirar porque es probablemente la parte más horrorosa de una casa.

Para todo aquél que alardee de la comodidad de conducir un monovolumen gracias a su elevada posición, tiene que saber que si hasta ahora los coches no eran altos era por un motivo bastante lógico, el centro de gravedad. Es decir, a partir la ahora la frase de este afortunado conductor debería ser; - Este coche es una maravilla, se conduce con una visibilidad fantástica, el único problema es que al ser más alto vuelca con mayor facilidad, frena menos que un coche normal, tiene menos estabilidad y además, como la superficie frontal es mayor, gasta más y corre menos que el modelo del que deriva a igualdad de motor, pero como aún no hemos volcado, estoy contentísimo.

Y tu pareja, encantada. Al subir al coche se coloca sus gigantes gafas de sol -ubicadas en una de las 300 guanteras- que utiliza para taparse la mayor parte de cara posible, el cuidado de los niños lo ha antepuesto a todo lo demás, y lo que antes eran ahorros para ir al gimnasio o comprarse la crema para las arrugas de la cara, ahora son para encantadoras piezas de ropita y juguetes diseñados para niños tontos, porque se ve que los niños de ahora tienden a comerse todo lo que les pueda matar. Esto último merece una entrada a parte, ahora tratamos solo los monovolúmenes, aunque nadie ha descartado la posibilidad de que ambos aspectos estén relacionados. El niño se vuelve retrasado al sufrir el trauma que le provoca tener que llegar al cole cada día en la horrenda furgonetita de papá.

Luego, los niños crecen, mamá se compra un Mini y papá se queda con una huevo-furgoneta vieja completamente devaluada en el mercado de segunda mano y un diseño que le sientan peor el paso de los años que a un condón usado a pleno sol. Pero como la familia es lo primero, no te arrepientes de tu elección. Afortunadamente, para los nostálgicos el interior sigue oliendo a pañales rellenitos de mierda de bebé, que como todo el mundo sabe, como son encantadores, su mierda huele, pero no molesta.

L'ésser humà és un ésser deplorable

200.000 anys d'evolució i a hores d'ara l'homo sàpiens és un ésser deplorable. Hipies que son hipies perquè provenen de famílies amb calers, gent que es llença al pas de peatons perquè es creuen que pel fet de tenir la raó el cotxe frenarà sol encara que el conductor no els vegi, sistema democràtic que permet l'existència i exhibició de polítics corruptes, fascistes o simplement impresentables sense cultura, lleis hipòcrites, responsables que ens han dut a la crisi que no només no se'ls jutja sinó que a més a més reben injeccions de diners per seguir fent les coses malament, okupes que ocupen i desprès tanquen la porta amb clau, ajuntaments inútils que es gasten els diners dels contribuents amb obres que desprès resulten mal executades i s'han de repetir, un cos de mossos d'esquadra que es dedica majoritàriament a recol·lectar i no a protegir o a ajudar, gent que abusa del sistema d'ajudes amb lesions fictícies o paranys impunes, conjunt de funcionariat totalment desmotivat amb una atenció ciutadana pèssima, gent que fuma a la teva cara, gent que no et dona les gràcies quan li obres la porta, futbolistes multimilionaris que venen una imatge patètica i pares que recolzen aquesta imatge perquè el seu fill surti igual, gent que porta vivint 50 anys a Catalunya i encara diu - a mi no me gusta el Catalán ni los catalanes -, gent que no entén perquè s'han de prohibir les corrides de toros.

Tot això en un país que anomenem desenvolupat.

Si mirem el nostre entorn de coneguts, amics i familiars probablement sumem un total de 150 o fins i tot 200 individus que amb més o menys afinitat pertanyen a les llistes de contactes o "amics" de les nostres xarxes socials.
D'aquesta llista, probablement un vuitanta per cent siguin només coneguts, del vint per cent restant, un 15 son familiars i un cinc per cent, amics -en el millor dels casos-.

A la vida no digitalitzada -i si a Steve Jobs o a Mark Zuckerberg no se'ls acut canviar-ho-, no podem escollir els familiars ni els coneguts però sí podem escollir els nostres amics. Amics que son el resultat final d'un quasi inconscient dur procés de sel·lecció. De vegades calen que passin anys i centenars d'experiències per que un amic es consolidi com a tal.
En algun dels casos l'examen per poder passar al grup del cinc per cent és tant cruel que mai s'acaba i està en permanent procés de sel·lecció.

La meva reflexió és que - i crec que tots estarem d'acord- els individus del selecte grup del cinc per cent, de tant en tant, segueixen provocant petites i grans decepcions. Per tant, si la gent que has escollit com a amic al llarg de la vida, de vegades et provoca aquest regust amarg, com ha de ser el 95% restant de contactes? o el que encara és pitjor, com ha de ser la gent, que d'entrada la detectes tant deplorable que ni tan sols li dones la oportunitat de ser un conegut?

Jo mateix segur que pertanyo al grup del cinc per cent d'algun pobre individu. Però n'estic segur que el grup on més vegades m'hi trobo és en el del 95% o fins i tot al grup de "la resta de població deplorable que no se li dona una oportunitat".

Nota: Aquesta entrada és molt "light" perquè només una prova per saber com funciona el blog.