Mereixen viure els “llepa-figues”? Part 1

De totes les desviacions de l’ésser humà n’hi ha una que em crida especialment l’atenció. Mentre la resta dels animals del planeta maten exclusivament per sobreviure, l’home mata per comoditat. Realment no sé a partir de quin moment de la història es va passar de matar per menjar, a matar per poder veure la tele, però en qualsevol cas, és un fet que ens demostra una vegada més que estem a la cua del regne animal pel que fa a la moralitat.

A l’estiu, quan estem al menjador de casa podem matar una mosca sense cap tipus de remordiment simplement perquè ens molesta. O matar-ne 300 si estem en un càmping i ens ha tocat acampar al costat dels lavabos. De fet, en aquest últim cas, no només no tenim cap tipus de càrrega moral sinó que a més a més a partir de la segona mosca, l’extermini es pot convertir en una competició amb el teu germà petit.

Tot i així, els reis de la crueltat amb les mosques son els botiguers xinesos. Resulta que venen unes raquetes 2.0 per matar insectes voladors. El funcionament és senzill, emeten descàrregues elèctriques a través de les cordes metàl·liques fins el punt de que si insisteixes pots olorar com la mosca es fa a l’ast i treu fumet.

Si es tracta d’insectes, entenem que no passa res, però si l’animal que ens molesta va augmentant de mida i enlloc d’una mosca, ara és una rata el que ens emprenya mentre creuem el carrer, segurament tampoc tinguem cap mirament per eliminar-la. Aquesta vegada però, ens costarà una mica més perquè els xinesos encara no han inventat l’escombra elèctrica.

Ara imaginem que l’animal que ens molesta és encara una mica més gran. Es tracta d’un gos petit, d’aquells que anomenen “llepa-figues” per la seva extranya tendència a jeure sobre les faldes de les senyores grans. Els Lamechochos (en castellà) son uns animals que per proximitat genètica segurament pertanyen al grup de “chiropteras” -el mateix que els ratpenats-, però com borden i no tenen ales, els biòlegs els han col·locat a la família dels Canis Lupus Familiaris (Gossos), un grup que prové del llop!!?

Teòricament les millors qualitats dels Licking Pussies (en anglès) son l’olfacte i l’oïda, però dic teòricament per què si fos cert no tindrien aquest sobrenom. De sempre és conegut que ni la gent gran ni jo ens rentem cada dia, i ells allí segueixen, a la falda o Air Xuminus Colector (en llatí).

Tornant al tema anatòmic, sorprenentment el fet de que no tingui ales no vol dir que no pugui volar. L’evolució li ha donat una altra eina per fer vols esporàdics si les circumstàncies ho exigeixen, i m’explico: La seva columna vertebral té forma d’empenya, i s’adapta formidablement a l'impacte del peu humà, per tant, tot i que l’enlairament és totalment dependent de la biomecànica de la marxa humana, la resta del vol pot ser totalment autònom.

Però al final del trajecte, toca l’aterratge, i és aquí on es manifesten les mancances d’aquest petit animal. Com no es tracta d’un avió, i no té tren d’aterratge, el petit cànid ha d’improvisar un fre natural, i en aquest sentit, la natura només li ha donat les dents. Per tant, si veiem volar un d’aquests Fighe Leccare (en italià) hem de saber que no podrà menjar durant dos o tres setmanes fins que li torni a créixer el seu particular tren d’aterratge.

Com més llarg és el vol, més setmanes triguen en tornar a menjar.

Entre les diferents variants de vols que aquests gossets poden practicar en trobem una de ben curiosa. Es tracta del vol Boomerang, que consisteix en fer-los volar quan van lligats d’una corretja retràctil. És important que a l’altre extrem de la corretja hi hagi una senyora d’aquestes que ocupen tota la vorera, per que l’energia centrífuga que es produeix és molt gran i necessitem una bona base.

Arribats a aquest punt em plantejo una pregunta. Quins son els paràmetres que l'ésser humà valora per decidir quin animal mereix morir i quin no en cas de que tots dos ens toquin els collons?
I el que és pitjor, qui o que ens creiem que som per decidir quin animal mereix morir i quin no?

Properament la resposta a  Mereixen viure els “llepa-figues”? (PART 2)